Vaig néixer el 1978 a Sant Narcís, un barri obrer de la perifèria de Girona que tot just s'estava desenvolupant, i com que estàvem separats del centre per la via del tren, quan hi anàvem a peu havíem de travessar els descampats on es punxaven els ionquis. La meva escola pública era davant dels pisos barats, i recordo que jugàvem al pati i els veïns ens tiraven ous. A classe hi havia fills de catalans, de castellans, un marroquí —el seu pare va caure d'una grua i anava amb crosses— i dues noies gitanes, i tots parlàvem en català. Quan em va tocar anar a l'institut encara no l'havien construït, o sigui que van ser quatre anys de barracons, perdó, de mòduls prefabricats, en un solar al costat del cementiri de Santa Eugènia. En acabat, quatre anys a la Facultat de Ciències de la UdG, el primer de la família directa que va anar a la universitat. El meu pare, que es va criar en una casa on el terra era de terra, va portar tota la vida el camió d'una empresa metal·lúrgica, i voltava entregant peces per l'àrea metropolitana, mentre que la mare era mestressa de casa. La generació dels avis van ser tots perdedors de la guerra espanyola: el matern, lleva del biberó, batalla de l'Ebre i tres anys de servei militar al Maresme; el patern, consell de guerra sumaríssim amb els dos germans, condemna de vint anys de reclusió temporal, i una bona temporada empresonat al seminari de Girona. Tots dos eren mossos, és a dir, qui només pot oferir la força dels braços, una categoria professional molt per sota de l'obrer de la fàbrica. L'àvia materna venia d'una família de fusters, però es va casar amb un noi pobre com una rata, i la paterna procedia de la serra de Granada, i va fer cap a Catalunya durant la postguerra amb tots els germans. Diu la història familiar que al cap de molts anys va anar de visita al poble, va decretar que eren tan burros com quan n'havia marxat i no hi va tornar mai més. Explico tot això perquè soc el producte de les classes treballadores catalanes, de gent que ha pencat molt tota la vida, sempre amb l'objectiu de prosperar i fer un raconet. Suposo que el que s'espera de mi és que el meu odi de classe vagi dirigit contra els fatxes i ara m'apunti a cridar que cal aturar l'extrema dreta. El problema és que tant a casa com a l'escola pública em van donar una educació com cal, i per això m'ha quedat un gran defecte que segur que m'ha perjudicat a la vida: el vici que més detesto és la hipocresia. I ara mateix no hi ha cap espai polític més hipòcrita, més ple de gent que predica allò que no fa, que es presenta com allò que no és, que tota la nostra esquerra, la nova i l'antiga. Els fatxes? Prou que els hem patit a casa, però els conec perfectament i sé que aquests venen de cara. O us penseu que a la Girona on vaig créixer no hi havia ultres, quinquis i skinheads? Com gosa Ada Colau dir que els barris populars de Catalunya els van fer els immigrants d'Andalusia? La campanya electoral ens està deixant uns moments execrables. Com gosa dir Ada Colau, una persona que va ser més destructiva per Barcelona que si Godzilla hagués aparegut al Port Vell, que els barris populars de Catalunya els van fer els immigrants d'Andalusia? Sap aquesta política mediocre com era la Catalunya de fa cent anys, qui era Salvador Seguí o quin paper tenia la CGT? I per què el candidat d'Esquerra Republicana basa tota la seva campanya en els tòpics més vomitius del burgès català que explota catalans, i presenta parlar un bon català com a estigma? Naturalment, no són només les cúpules dels partits. Només cal observar la base dels comuns, de part d'Esquerra o de la CUP de Barcelona, i afegir-hi les noves organitzacions i sindicats que surten tothora a TV3. Una colla de pijos d'escola privada, de viatges a Nova York pagats pels papàs, tots amb enllaços a l'apartat de família de la Viquipèdia. I així, fent cosplay d'esquerres, aquests ociosos assemblearis, periodistes militants, eterns estudiants de facultat de ciències socials, amb el seu palestinisme impostat i l'aspiració a funcionaritzar l'activisme, s'atreveixen a alliçonar els treballadors mentre fan cerveses a Gràcia. El rebuig que em provoquen és monstruós, i jo mateix m'avergonyeixo una mica de tenir aquest sentiment a dins. Avui em perdonareu l'exorcisme, però Colau i Rufián i els seus partits m'insulten la família, i aquesta línia no puc deixar que la creuin sense dir-hi res. No m'estranya que arreu d'Europa els treballadors hagin abandonat en massa tota aquesta colla de barruts, i ara busquin altres espais polítics; perquè, a més, després de proclamar com són els més purs i virtuosos, un dia se'n cansen i se'n van a gestionar el patrimoni immobiliari familiar, o a viure amb la comoditat de tenir l'habitatge solucionat i un bon racó a costa de la menjadora pública. Ells s'ho poden permetre, però som molts els qui aquest pla B no el tenim, i la hipoteca ens toca pagar-la igualment cada mes.